Loading...

13 abril 2007

AL MESTRE

M'he assegut al costat del mestre per a escoltar que em conta,
olora a fum y el seu batec es pot escoltar tremolar,
eterna enyorança del que molt va perdre,
la seva expressió desencaixada em retorna la força
que tan trobo a faltar,
va triomfar en una sola nit entre tanta gent,
va provar la seva força i desaprofità amb fúria
les cordes noves quedant ferides,
amb llagres, amb dolor, tacades amb gotes de sang.

La, la, lara, la, toca altra vegada,
vull veure com tornes a destrossar-te la pell,
vull veure com et crema la passió,
toca la teva por,
por el teu amor, la teva ràbia que jo l'escolti,
com nomès tu saps fer, sense alè,
escolto enlluernada com la teva guitarra trenca el cel,
gairebé ningú comprèn què talla l'aire,
però tots aplaudeixen amb gran emociò.

No es veu el color dels teus ulls, s'han tancat
perquè puguis veure el teu art,
va triomfar en `l'escenari del que tots esperen viure
una mica que deixi marca,
va triomfar amb tots els seus moments,
va lamentar copejant,
va lamentar tocant,
va contar la seva lluita,
la seva tristesa, la seva angoixa,
la seva alegria prop de la seva gran amiga,
va lamentar quant va perdre esperant,
va lamentar la tonada que tant li va costar treure
d'aquell cor que sempre va ser un poc vell.

Xopat, derrotat i encara la lluna espera desperta
que toqués, que inventis altra vegada,
com totes les nits, acostumada que arribi amb ella
a la matinada.

Amb olor a fum i a rom,
amb sabor amarg,
amb llagres als seus dits,
amb cicatrius als seus ulls de qui plora en silenci,
ningú comprèn, però tots criden d'emoció.

Ningú va saber aquella nit de quin color eren els seus ulls,
però va ser capaç de fer vessar bassiot de llàgrimes al veune'l tocar.

Viu vell, viu morint, viu copejant
viu amb manies, amb por, viu com un artista
amb respecte, no sabent mai sense saber-ne,
viu sent mestre de molts,
morirà el seu cos però quedarà la sema ànima,
sempre a prop del que mès estima;
el seu art.

No hay comentarios: